14

És jove, en l’habitació sola.
Oblidada i massacrada,
passen els dies sense retorn,
sense culpa.
Impregnant-se d’apologia cau i cau i cau...
Amb odis mal direccionats
i desitjos divins (però efímers),
es dessagna.
Elegeix la vida obscura i difícil,
l’autoflagel·lació.
Tal vegada per desinformació,
tal vegada per falta d’amor.

El cel sembla estar prop
però encara que voles mai el tindràs
encara que et faces àngel,
mai arribaràs.
El viatge no te fi,
i el retorn és molt dur.
Tu ja estàs a mig camí,
i tens dues opcions: La Vida o la Mort.
Viure amb les conseqüències dels teus actes,
o morir en l’intent de la cerca del firmament.

FIB

Festival Internacional de Benicàssim, i ben internacional que és, quan et trobes rodejada un 90% del teu temps de “guiris”, et penses que ets en qualsevol lloc menys en un poble Valencià, fins i tot et penses que es tu l’estranya allí. Però també hem de donar les gràcies a que els estrangers venen a Benicàssim, perquè sense ells no podria organitzar-se un event tant gran, ja que ací no existeix encara una cultura Indie – Pop tan estesa com a UK.

Respecte als concerts, destacaren el dijous al Escenari Verd(el gran) uns emocionants Nada Surf, m’encanten estos homes! i a la carpa Vodafone Facto Delafé y las flores azules, demostrant que amb unes bases molt simples i amb lletres quotidianes i poètiques, es pot conquistar a la gent. Amb el seu directe et fan entrar en el seu joc, alçaren al públic nacional, que no deixarem de cantar ni una sola frase de les cançons, i que ens ho passàrem la mar de bé.
Però el moment a destacar del dia i jo diria del festival va ser sens dubte l’actuació dels islandesos Sigur Rós. Es deixes actuacions que et deixen en estat de shock, que no saps ben be on ets, el teu cos es desprèn de tu, ja no controles les emocions, els pèls del teu cos s’erecten i t’eleves, et fan sentir-te a més prop del cel, el que sents és diví? segurament no, però saps que si Déu tinguera veu aquesta seria la seva melodia. El repertori que trien es indiferent, destacà del nou disc Með suð í eyrum við spilum endalaust, “Festival”, “Við spilum endalaust", "Inní mér syngur vitleysingur” i sobretot “Gobbledigook”, mala festa dúiem baix i dalt de l’escenari. I el final amb una cançó del disc SenseTítol, ja hem negue a descriure’l perquè supera ja els meus sentits. No baixes del teu núvol en cap moment, sols vaig baixar uns segons quan l’arc de violí que empra el cantant per tocar la guitarra volà, i justament i malaurada caigué al guiri de la meva esquerra, que ràbia!
El divendres començà amb una bona dosi de ska amb The Rumble Strips, i després ens esperava la cita sempre intrigant dels Babyshambles, amb el seu líder Pete Doherty acabat d’eixir de la càrcer, mai saps el que passarà. Però la veritat es que estigué molt be...la festa, ells no massa, tot i ser encara de dia, baix de l’escenari la gent (majoria absoluta de guiris) estava eufòrica, i a mi m’encertaren les cançons, així k perfecte! Per cert, he sentit que anava de Armani, però tot i això la seva pinta de borratxo i passat no se la lleva.
Després seguiren els concerts, amb els retorns de bandes mítiques com el New York Dolls, My Bloody Valentine i Spiritualized, i els concerts de grups nacionals, com La Casa Azul, El Columpio Asesino i el Guincho. A aquest últim encara no acabe de trobar-li el puntet, però els demés concerts estigueren fenomenals, hem quede amb els novaiorquesos i amb el directe de La Casa Azul, la veritat és que la gent es torna boja i es fa més divertit els concerts del Milkyway i els seus androides. I per finalitzar la proposta més mainstream del FIB, Mika. La veritat és que a mi ni hem va, ni hem ve, però la proposta d’aquest era fer-nos botar, i ho aconseguí, uns espectacle visual sobretot, però divertit al cap i al a fi.
El dissabte, segons molta gent, el pitjor dia del FIB, començà amb els meus Manos de Topo, que tot i ser un grup d’amors i odis (per allò de cantar “plorant”), i tocar a bona vesprada, començà el concert amb un bon grapat de gent, ells s’esforçaren per convèncer-nos de que van en serio, tocaren noves cançons del que serà el seu segon disc i mostraren que el ser deprimits no significa no ser divertits. De nit tinguérem als granadins Lory Meiers, ja amb la carpa a rebentar oferiren un grandíssim concert, que de segur que ningú eixí defraudat, amb cançons del seu nou disc i hits com “La mujer esponja”, “Dilema”, “El aprendiz”.... que bons són els de Loja.
Abans en la carpa Vodafone, en un ple absolut (el que pot fer la publicitat, o “Hearbeats”), i amb un soroll absolut també de la gent, intentarem sentir a José González suec-argentí, excepcional cantautor de slow-rock, el concert molt bé, però hem dona una ràbia que la gent estiga xerrant, sense sentir res del concert, sé que han pagat, però uffff... Després seguí el casi espanyol Eef Barzelay, ja amb un rock més fort, que impedia el parlar de la gent, m’agrada molt el últim disc i com no el directe estigué molt rebé.
Seguírem amb els duets The Ting Tings i The Kills, dos grups amb moltes similituds, estan composats d’un xic i una xica els dos, i tenen una pose com molt artificial, no m’agradaren massa però hem quede amb els primers, per allò d’anar tirant i pegar-li colps als instruments, més que res.. I per finalitzar la nit, ja hem quede amb el duet Gnarls Barkley (Soul-electrònica), no és el meu estil preferit, però el gordet aquest Cee-Lo és molt bo, i només per sentir el gran hit “Crazy” ja valia la pena.
El diumenge, ja l’últim dia del FIB se’ns presentava, com el Gran dia, el de Leonard Cohen, Siouxsie, Morrisey i algo que no sol passar massa, que toque un grup nacional al escenari verd: Enrique Morente i Lagartija Nick, que després de 12 anys ens presentaven el gran disc OMEGA.
Però per començar anàrem a vore als The National, grup d’Indie - Rock amb la característica que el cantant i líder del grup té un to de baríton, repassaren el seu magnífic últim disc, i per encetar el dia...de lo milloret, començava bé. I ja després, encara quan el sol el teníem ben damunt, eixia al escenari, el gran i esperat Leonard Cohen, després de molts anys sense tocar en Espanya, i amb algunes falses alarmes de cancel·lació, arribava el moment tant esperat per tots. Donava igual el repertori que agafaria, donava igual si estaria seriós o simpàtic, donava igual si la calor ens torrava, sabia que seria un moment mític i tenia els ulls ben oberts. Leonard vestia boina, i estigué molt somrient durant tot el concert, tenia a uns músics excepcionals, i la seva greu veu i passió al cantar, no passava gens desapercebuda als meus sentits, que estigueren en tot moment en un continu infart de sensacions. No sé com descriure el que sentia, però sé que mai se m’oblidarà el moment en el que interpretà “Aleluya”. Encara se me posen els pèls de punta al recordar-ho.
Si no estava ja exhausta de sensacions, els que programaren els concerts del FIB, ens feren una gran PUTADA (en majúscules) a mi i a molta gent, al posar a un, ja, gran del folk-Rock americà com Micah P. Hinson, coincidir amb Cohen, cosa que no vaig entendre gens, i que hem va fotre molt, perquè són propostes molt paregudes i molt interessants les dues. Però, corrent anàrem a la carpa Vodafone, per no perdre’ns més concert, jo i moltíssima més gent, que in situ l’omplirem, fins i tot el cantautor s’adonà i digué: - Què, com ha estat Leonard? -. Disfrutàrem de mig concert, i per a mi, que m’encanta, va ser suficient. Però hem vaig quedar en ganes de més, crec que si s’acosta per ací no perdré l’oportunitat de tornar a veure’l.
I ja per finalitzar i completar un dia ben rodó, tocava sentir OMEGA, obra de fusió del cante jondo amb el rock, del 1996 del cantaor flamenc Enrique Morente amb Lagartija Nick. Un disc molt avançat en aquella època i que encara avui no resta gens caduc, amb cançons extretes de Poeta en Nueva York de García Lorca, i algunes versions més de Leonard Cohen (enamorat també de la poesia de Lorca), com “Hallelujah” o “First we take Manhattan”. Tots teníem l’esperança de vore a Leonardo (com deia Morente), dalt l’escenari per cantar juntament alguna de les seves cançons amb Enrique, però el miracle no passà, i l’única imatge dels dos junts va ser en el backstage (foto).
El concert tingué dos parts ben diferenciades, la primera part flamenca purament, amb Morente rodejat de cantaors, guitarres flamenques i caixes, una proposta molt arriscada en un festival com el FIB, però que les dimensions d’art i bellesa que es saborejaven, ens feren hipnotitzar, tant als que no tenien ni idea del que anaven a veure, com als que si. Després aparegueren els ballaors, i l’eixida de les “Negris”, el cor de xiques que acompanya a Morente, i feren encara més increïble aquesta mostra de folklore andalús.
La segona part ja ens mostra més el que representa el disc OMEGA, amb l’entrada dels membres de Lagartija Nick, el concert adquirí un toc més roquer, però que seguia en eixa dimensió que molts pocs poden fer-te arribar. Cada cançó demostrava que és un error imposar barreres a la música o a les fusions, i que la innovació, el buscar nous sons i nous sentiments és una experiència enriquidora, que funciona, i si a més els músics són uns craks, doncs l’experiència és inoblidable.
I ja per finalitzar, després de tantes sensacions i un poc de cansament, encara aparegué Morrisey amb la seva banda d’homes descamisats. Però a l’altra part del recinte s’hen calentava una de bona, Justice amb el seu disc “†” no sols ompliren la carpa vodafone, sinó que fora d’ella hi hauria dos vegades la gent de dins, i en la megapantalla del cèsped (on estàvem nosaltres, jeje) hi havia moltíssima gent ballant. Una “rave massiva” que amb el seu single D.A.N.C.E. feren embogir la gent. I ja abans d’anar-se’n ens acostarem a vore a la francesa Yelle, que no està gens mal, però després de 4 dies de concerts el que més ens apetia era agafar el lli... dic la colxoneta :S.
Espere que us haja agradat i a l’any que ve avore si s’animeu i ens vegem per allí.

Politica Pop

Brillant idea del PP basc per "traslladar els nostres missatges a través d'eixa música", i quina serà eixa música? Doncs qui millor que Pignoise per representar-los. Es que hem quede sense paraules... millor vegeu el vídeo i FLIPEU !!!



I así la esperada actuació, el millor els pijos en el polo de roseta i blavet fent palmetes, PPunk en estat pur!!!

Carta a l'ombra

Avui el cel i jo érem un sol.
Els dos ennuvolats
tancats en nosaltres mateixos
engrisats i depressius
... pensatius.
M’ha envaït la incertesa i la soledat
he dubtat del sentit de la vida
i m’he sentit sola.

Però el cel s’ha obert
i un raig de sol s’ha dirigit directament a mi.
De sobte t’he vist
i d’un bot m’he alçat.
M’adonat de que sempre has estat al meu costat.
Com no m’avia assabentat abans si sempre ets tant present?

A vegades tant gran
i d’altres tant petita.
Quan vols tant visible i apegalosa
i d’altres a la meva esquena, callada.

Tostemps prop
t’has cansat amb mi,
m’he cremat i t’has doblegat del mal com jo.
Sempre m’ajudes a alçar-me
i a tothora m’observes.

Ets la gran oblidada de la meva vida.
Sempre t’he tingut marginada, xafada...
però quan més sola hem sentia
tu has sorgit,
sense rancúnies,
i m’has fet sentir estimada.
Gràcies, moltes gracies.

(Per a la meva Ombra)

Sóc l'eutanàsia i vinc a CA Teva

He cavat la teva tomba
i t’he vist morir, t’he matat.
Has mort ofegat,
i mentre jo ahí,
retesa davant tanta impotència,
mirant-te i sentint-te.
Fent-ho he notat la soletat,
l’absoluta tristesa.
M’he repugnat a mi mateix...
Però que podia fer?
Hagueres preferit una lenta i agònica mort?
Hagueres preferit l’infern de sobreviure així?
No podies parlar-me,
però el teu era un crit de desesperació i patiment
que m’ho estava demanant.
D’una o altra forma la teva vida tenia que acabar
i jo només he evitat que sofrires més.

Odie

Groga ficció,
postura encorsetada,
vida emmagatzemada,
esperança oblidada
i omissió a estimar.
Cerca de normes,
sentiments frustrats,
viure pretensiós
i por a ser diferent.

Ho sé

No et conec,

però SÉ

que tot anirà bé.

Tinc un rellotge al cor que hem recorda les hores que estic perdent amb tu

Si et tinguera assoles

Si el temps es parara

podria dir-te el que podríem ser

...però tu no estàs.

Fil d'Or

M’he cosit l’ànima amb fil d’or,
m’he llavat els ulls a cada cop que he pensat en tu.
He supurat les ferides i he maquillat els morats.
He fet dels records un còctel molotov,
I l’he tirat contra les nostres esperances,
per intentar oblidar.
Les drogues eren per intentar evadir-me de tu,
i també els talls.

Però ni així aconseguisc llevar-te del meu cap,
ni així puc arrancar-te de dins meu,
perquè estas ja molt al fons,
i ni tant sols un ser diví podria ajudar-me.

No se si podre aguantar més esta tortura.
Ara tant sols espere la mort,
una mort ja no digna, sinò ràpida.

Per un instant

El meu cor parla cada vegada que pense amb tu
quan et veig
quan senc algú que parla de tu...
S’accelera,
tremola
com un cos nu
amb els braços estirats
a la nit
al cim d’una muntanya
esperant una ràfega d’aire fresc que el faja sentir-se més pur...
El batec és arrítmic
com un xiquet amb un tambor de joguet...
Hem dona por estar massa temps al teu costat
i no estar a l’altura,
perquè hem senc cohibida
i no podré amagar per molt de temps
aquest impuls que hem mata per dins.
Estic expectant
per veure si un dia explota,
i si la vida se men va darrere
al menys espere
que l’esclat et faça pensar en mi...
per un instant.

Sols la teva mirada

La mirada,
sols la teva mirada,
m’és necessària per seguir endavant.
És dolça i amarga,
és voler però no poder.
A vegades intrigant,
tímida,
confusa i
trista.
De tant en tant aventurada,
expressiva,
perversa i
contundent.
Però,
sempre especial,
intensa.
Sempre enternedora,
Sempre sexual...
No se si per a tu es així,
però per a mi transmet molt.
Voldria que la meva mirada significara el mateix per a tu...
Però demanar, no demane molt,
sols la teva complicitat,
sols la teva mirada.

Free Tibet?

Mentre al pas de l’entorxa olímpica per diferents països els pro-tibetants es manifesten en contra de l’estat Xinès, hi ha d’altres que critiquen als budistes del Tibet d’integristes i aliats del capitalisme més atroç.

És clar que a la Xina la falta de llibertat i democràcia és greu, que la repressió que sofreix el Tibet és injustificable, hem pareix bé que es critique a l’estat nipó de tot açò, però no existeixen d’altres dictadures o “democràcies” neoliberals que utilitzen els mateixos mètodes o pitjors?. Perquè no es criminalitza a aquestos països també?, no serà que es tracten de diferent forma les mateixes coses, segons si són països socialistes/comunistes o capitalistes?

Tots tenim clar que qualsevol poble té dret a l’autodeterminació, però fins quin punt estan manipulant-nos els estats europeus i EUA(CIA)? Perquè sí a la independència del Tibet, del Kosovo i no pas dels PPCC, Irlanda del Nord, Euskal Herria...?

Hem pareix be que la gent es manifeste en contra de tanta injustícia, però no ens enganyem, a molts altres països “amics” dels desenvolupats passen també atrocitats com les que poden haver a la Xina i les hem de criticar amb la mateixa força. Siga on siga i vinga de qui vinga, el crim és el mateix. Que no ens enganyen. No et deixes endur per la desinformació de les televisions, perquè està manipulant-te i van a dur-te per on ells volen.

Molts dels que recolzen, sobretot pagant (CIA), al Dalai Lama, la realitat del poble Tibetà no els importa gens, només volen afeblir el règim nipó. I en realitat entenc als pro-tibetans, han d’agafar qualsevol oportunitat per aconseguir la seva meta. Però moltes vegades el fi no justifica els mitjans, i tal vegada després tanta caritat vinguen els deutes.

Concert Joan Miquel Oliver Benicàssim 18/04/2008

Marcianet de Mart


Final Feliç


Polo de llimona


Petit Homenet

La recerca del Rol

No hem preocupe,
ixc i visc.
La meua manera d’existir, diuen
te contradiccions,
però no hem deixe influir.
Ara sols vuic escapar-me
i anar a alguna part on
la imprudència i l’equivocació
siguen comuns i acceptades.

Sentint l’absència del malestar,
sense temors
hem trobe millor.
Entès el moment que visc,
és molt més fàcil sobreviure.
A l’esquena del món,
veig un raig de sol
que no se on hem durà.
Tal vegada hem creme,
o tal vegada hem salve...

Ja ho tinc clar!
Hem deixaré dur
...
Però no hem preguntes cap on vaig.

15 Anys Sense Guillem

Once

No hem referisc al número matemàtic 11, sinó a una pel·lícula Irlandesa que ha sigut guanyadora de diferents premis en el circuit independent (Sundance) i que recentment ha guanyat un Òscar per la seva cançó principal “Falling Slowly”.



Esta protagonitzada pel músic irlandés Glen Hansard, líder del grup The Frames. En la pel·lícula interpreta justament a un músic de carrer, que intenta guanyar-se la vida en el que realment li agrada, allunyant-se de les modes, cosa que li impedeix triomfar.



Però amb el seu estil personal i amb la seva veu esquinçadora, consigueix fascinar a una xica immigrant (Markéta Irglová) que es guanya la vida venent roses al carrer. Quan ella li diu que li encanta la seva música, ell no acaba de fer-li molt de cas, però més tard s’adonarà que ella era la peça que faltava en la seva vida, i també en la seva música.



Pel·lícula lenta però intensa, amb escenes inoblidables, com en la que interpreten la cançó guanyadora de l’òscar. En la peli ixen pràcticament totes les cançons de la BSO, composades precisament per els actors principals.



Ací el tràiler:





Per cert, esquinçadora = desgarradora. El que ensenyen els traductors d'internet, per a que després diguen.

Un Dia Qualsevol

Amaneix i veig el sol en la meva habitació.
M’agrada dormir, però els raigs de sol no m’entenen.
M’alce i tot és simple: esmorzar, bus, estudiar, bus, dinar...
Al dia tot està prefixat,
anem per el món de memòria.
Isc de casa i vaig per la mateixa cera,
sempre la mateixa “puta” paloma en mig,
creue el carrer pel mateix lloc,
hem pare al mateix semàfor sempre en roig,
puje al bus i sempre la mateixa cara hem respon, o no... el meu bon dia.

Però la nit és diferent.
El seu silenci,
les llums als carrers sense gent,
l’olor a soledat,
la tranquil·litat...
M’agrada evadir-me observant la lluna,
no pensar en res.
Sentir a Nacho o a Micah P.,
fumar un cigarret
i descansar la ment.
Però les coses bones no duren molt de temps,
i sempre hi ha algun cotxe que et recorda que tens que dormir,
que demà tot comença de nou,
com un dia qualsevol.

Caza menor - Grande-Marlaska

Hoy quiero saber lo que tienes para mí
Voy a escucharte
Dilo de una vez, esperamos tu opinión
¿Por qué callarse?
Nos miras escondido
Sabes que eres mejor

Solo en tu rincón, siempre sin mover los pies
sueles quejarte
Cuentas la verdad, has cumplido tu deber
sin tomar parte
Nos gusta que hagas sangre
Vamos a reírnos

Queremos que estés bien
Tu sitio enlazaré
Tu criterio es vital
Ya sé

Hablaremos mal del que viene y del que va
Es el peaje
No hay que confirmar nada de lo que expondrás
¡Viva el medraje!
Tenemos que explicarles
que no hay nada mejor
que aumentar la tensión
sentado en un sillón
Pijama puesto
Así soy yo

Por curiosidad, fuera de este lugar
¿qué es lo que haces?
Ya sabemos bien en qué fallan los demás
¿Y tú qué haces?
Nos miras escondido
Sabes que eres mejor

Comença el TourBolet Tour

Estan be tots els grups, però sens dubte els millors Rosa-Luxemburg.
Deixe un video anomentat "Mataré el proper que hem pregunti, que tal?"

Música 2007

La música es imprescindible en la vida? No se si per als demés ho serà, però indubtablement, per mi si ho és. Aquest any he anat descobrint grups de tots els estils de música que ú es puga imaginar, i la recompensa de sentir música que realment expressa “algo” és un sentiment molt satisfactori.
Els discs que més m’han marcat aquest any han sigut molts, però ara només vaig a fer un llistat dels millors del 2007:
Internacionals
1. Animal Collective “Strawberry Jam” Pop
2. Elvis Perkins “Ash Wednesday” Folk
3. MIA “Kala” Electrònica
4. Two Gallants “Two Gallants” Rock
5. LCD Soundsystem “Sound of Silver” DanceRock
6. Klaxons “Myths of the near Future” Rock
7. PJ Harvey “White Chalk” Folk
8. Burial “Untrue” Dubstep
9. Arcade Fire “Neon Bible” Rock
10. Radiohead “In Rainbows” Pop

Nacionals
1. Lisabö “Ezlekuak” Hardcore
2. Mazoni “Si els dits fossin xilòfons” Rock
3. Los planetas “La leyenda del espacio” Pop
4. Grande-Marlaska “El momento de hacer” Pop

5. Triangulo de Amor Bizarro “Triangulo de amor bizarro” PopRock
6. Lagartija Nick “El shock de Leia” Rock
7. Conxita “Amb lletra petita” Pop
8. Antònia Font “Coser i cantar” Pop
9. Nacho Vegas & Christina Rosenvingue “Verano Fatal” Rock
10. Nisei "Continents” Rock