divendres, d’agost 22, 2008

Carta a l'ombra

Avui el cel i jo érem un sol.
Els dos ennuvolats
tancats en nosaltres mateixos
engrisats i depressius
... pensatius.
M’ha envaït la incertesa i la soledat
he dubtat del sentit de la vida
i m’he sentit sola.

Però el cel s’ha obert
i un raig de sol s’ha dirigit directament a mi.
De sobte t’he vist
i d’un bot m’he alçat.
M’adonat de que sempre has estat al meu costat.
Com no m’avia assabentat abans si sempre ets tant present?

A vegades tant gran
i d’altres tant petita.
Quan vols tant visible i apegalosa
i d’altres a la meva esquena, callada.

Tostemps prop
t’has cansat amb mi,
m’he cremat i t’has doblegat del mal com jo.
Sempre m’ajudes a alçar-me
i a tothora m’observes.

Ets la gran oblidada de la meva vida.
Sempre t’he tingut marginada, xafada...
però quan més sola hem sentia
tu has sorgit,
sense rancúnies,
i m’has fet sentir estimada.
Gràcies, moltes gracies.

(Per a la meva Ombra)

dissabte, d’agost 16, 2008

Sóc l'eutanàsia i vinc a CA Teva

He cavat la teva tomba
i t’he vist morir, t’he matat.
Has mort ofegat,
i mentre jo ahí,
retesa davant tanta impotència,
mirant-te i sentint-te.
Fent-ho he notat la soletat,
l’absoluta tristesa.
M’he repugnat a mi mateix...
Però que podia fer?
Hagueres preferit una lenta i agònica mort?
Hagueres preferit l’infern de sobreviure així?
No podies parlar-me,
però el teu era un crit de desesperació i patiment
que m’ho estava demanant.
D’una o altra forma la teva vida tenia que acabar
i jo només he evitat que sofrires més.

dimecres, d’agost 13, 2008

Odie

Groga ficció,
postura encorsetada,
vida emmagatzemada,
esperança oblidada
i omissió a estimar.
Cerca de normes,
sentiments frustrats,
viure pretensiós
i por a ser diferent.

dilluns, d’agost 11, 2008

Ho sé

No et conec,

però SÉ

que tot anirà bé.

Tinc un rellotge al cor que hem recorda les hores que estic perdent amb tu

Si et tinguera assoles

Si el temps es parara

podria dir-te el que podríem ser

...però tu no estàs.

dilluns, d’agost 04, 2008

Fil d'Or

M’he cosit l’ànima amb fil d’or,
m’he llavat els ulls a cada cop que he pensat en tu.
He supurat les ferides i he maquillat els morats.
He fet dels records un còctel molotov,
I l’he tirat contra les nostres esperances,
per intentar oblidar.
Les drogues eren per intentar evadir-me de tu,
i també els talls.

Però ni així aconseguisc llevar-te del meu cap,
ni així puc arrancar-te de dins meu,
perquè estas ja molt al fons,
i ni tant sols un ser diví podria ajudar-me.

No se si podre aguantar més esta tortura.
Ara tant sols espere la mort,
una mort ja no digna, sinò ràpida.