Un Dia Qualsevol

Amaneix i veig el sol en la meva habitació.
M’agrada dormir, però els raigs de sol no m’entenen.
M’alce i tot és simple: esmorzar, bus, estudiar, bus, dinar...
Al dia tot està prefixat,
anem per el món de memòria.
Isc de casa i vaig per la mateixa cera,
sempre la mateixa “puta” paloma en mig,
creue el carrer pel mateix lloc,
hem pare al mateix semàfor sempre en roig,
puje al bus i sempre la mateixa cara hem respon, o no... el meu bon dia.

Però la nit és diferent.
El seu silenci,
les llums als carrers sense gent,
l’olor a soledat,
la tranquil·litat...
M’agrada evadir-me observant la lluna,
no pensar en res.
Sentir a Nacho o a Micah P.,
fumar un cigarret
i descansar la ment.
Però les coses bones no duren molt de temps,
i sempre hi ha algun cotxe que et recorda que tens que dormir,
que demà tot comença de nou,
com un dia qualsevol.