El gran Circ

"El uso de la fuerza está justificado en ocasiones" Barack Obama, premio Nobel de la Paz 2009



Pos Te Jodes Berlusconi!!!

tic-tac

No tinc passat, ni futur
Present que se m’oblida amb el tic-tac, amb el tic-tac...
Desperte, com cada dia, en el meu eixorc egoisme
No se qui eres tu, ni tu... t’ampoc m’importa.
Pots parlar o cridar,
però no penses que t’escolte,
només el meu timbre té pas al meu timpà.

Veig algú que hem sembla familiar
i insòlitament, preste un poc d’atenció:
- La pobra està buida per dins, es depriment i de trista mirada. Però es sent orgullosa! (cara de no entendre res, amb els llavis en un somriure invers)... Orgullosa de no ser res, dic jo.

Però be, hem dona igual...
tic-tac
Ella ja no m’importa...
tic-tac
Total ara se m’oblidarà...
tic-tac
tic-tac
...

Però perquè no és feliç?
tic-tac
No puc oblidar-la
tic-tac
Ni llevar-me del cap eixos ulls
tic-tac
Eixos ulls verds mirant-me fixament
tic-tac
Eixos ulls verds seguint-me allà on vaig
tic-tac
Hem recorden...
tic-tac
Hem recorden a mi

tic-tac.

Carn de canó

T’es
tàs fragm
entant en pe

daços

i et van a menjar

Nyam, nyam

Ets carn de canó
per a les bèsties que manen d’aquest món

Tenen la boca molt gran i poques orelles

Així que ves espai,
tapat la ferida!
No siga que la teva sang desperte els seus olfactes
...i t’atrapen.

Ficció

Vida planetària.
Via imaginària per sobreviure.
Noves aventures,
somiant mons paral·lels,
amb vides més extremes i impossibles.
La ficció es fa realitat si creus en ella,
tot és possible i impossible.
Res té sentit i tot té un sentit.
Allí ens sentim vius i importants.
Tu ets el protagonista principal.

Les mentides són ficció,
els contes són ficció,
els pensaments també són ficció,
i els desitjos.
Ficció és el que conten els pares als nens,
i els nens (i no tant nens) als pares .
Ficció són les historietes dels iaios,
i els xiuxiuejos familiars.
Tot és ficció,
tu, jo...
Tots som ficció.

Culpable!

L’última trucada s’apropa,

has jugat mal

i a més la vanitat t’ha apoderat.

Culpable!

Tots et miren fixament

i et senyalen,

seguint cada pas que prens.

Com un covard,

penses escapar...

Però no pots,

No et deixaran.

Et trobes immers dins un mar immens

de pensaments contradictoris,

de culpes autodestructives,

d’odis autocomplaents,

de resignació a la realitat...

i vas ofegant-te dins un bucle negatiu

sense eixida.

No aprendre dels errors és fatal.

No saber perdonar t’enfonsa.

Pensar que ets Déu i jugar a ser-ho,

Et duu directament a l’infern.

Allí on deus estar tu!

14

És jove, en l’habitació sola.
Oblidada i massacrada,
passen els dies sense retorn,
sense culpa.
Impregnant-se d’apologia cau i cau i cau...
Amb odis mal direccionats
i desitjos divins (però efímers),
es dessagna.
Elegeix la vida obscura i difícil,
l’autoflagel·lació.
Tal vegada per desinformació,
tal vegada per falta d’amor.

El cel sembla estar prop
però encara que voles mai el tindràs
encara que et faces àngel,
mai arribaràs.
El viatge no te fi,
i el retorn és molt dur.
Tu ja estàs a mig camí,
i tens dues opcions: La Vida o la Mort.
Viure amb les conseqüències dels teus actes,
o morir en l’intent de la cerca del firmament.

FIB

Festival Internacional de Benicàssim, i ben internacional que és, quan et trobes rodejada un 90% del teu temps de “guiris”, et penses que ets en qualsevol lloc menys en un poble Valencià, fins i tot et penses que es tu l’estranya allí. Però també hem de donar les gràcies a que els estrangers venen a Benicàssim, perquè sense ells no podria organitzar-se un event tant gran, ja que ací no existeix encara una cultura Indie – Pop tan estesa com a UK.

Respecte als concerts, destacaren el dijous al Escenari Verd(el gran) uns emocionants Nada Surf, m’encanten estos homes! i a la carpa Vodafone Facto Delafé y las flores azules, demostrant que amb unes bases molt simples i amb lletres quotidianes i poètiques, es pot conquistar a la gent. Amb el seu directe et fan entrar en el seu joc, alçaren al públic nacional, que no deixarem de cantar ni una sola frase de les cançons, i que ens ho passàrem la mar de bé.
Però el moment a destacar del dia i jo diria del festival va ser sens dubte l’actuació dels islandesos Sigur Rós. Es deixes actuacions que et deixen en estat de shock, que no saps ben be on ets, el teu cos es desprèn de tu, ja no controles les emocions, els pèls del teu cos s’erecten i t’eleves, et fan sentir-te a més prop del cel, el que sents és diví? segurament no, però saps que si Déu tinguera veu aquesta seria la seva melodia. El repertori que trien es indiferent, destacà del nou disc Með suð í eyrum við spilum endalaust, “Festival”, “Við spilum endalaust", "Inní mér syngur vitleysingur” i sobretot “Gobbledigook”, mala festa dúiem baix i dalt de l’escenari. I el final amb una cançó del disc SenseTítol, ja hem negue a descriure’l perquè supera ja els meus sentits. No baixes del teu núvol en cap moment, sols vaig baixar uns segons quan l’arc de violí que empra el cantant per tocar la guitarra volà, i justament i malaurada caigué al guiri de la meva esquerra, que ràbia!
El divendres començà amb una bona dosi de ska amb The Rumble Strips, i després ens esperava la cita sempre intrigant dels Babyshambles, amb el seu líder Pete Doherty acabat d’eixir de la càrcer, mai saps el que passarà. Però la veritat es que estigué molt be...la festa, ells no massa, tot i ser encara de dia, baix de l’escenari la gent (majoria absoluta de guiris) estava eufòrica, i a mi m’encertaren les cançons, així k perfecte! Per cert, he sentit que anava de Armani, però tot i això la seva pinta de borratxo i passat no se la lleva.
Després seguiren els concerts, amb els retorns de bandes mítiques com el New York Dolls, My Bloody Valentine i Spiritualized, i els concerts de grups nacionals, com La Casa Azul, El Columpio Asesino i el Guincho. A aquest últim encara no acabe de trobar-li el puntet, però els demés concerts estigueren fenomenals, hem quede amb els novaiorquesos i amb el directe de La Casa Azul, la veritat és que la gent es torna boja i es fa més divertit els concerts del Milkyway i els seus androides. I per finalitzar la proposta més mainstream del FIB, Mika. La veritat és que a mi ni hem va, ni hem ve, però la proposta d’aquest era fer-nos botar, i ho aconseguí, uns espectacle visual sobretot, però divertit al cap i al a fi.
El dissabte, segons molta gent, el pitjor dia del FIB, començà amb els meus Manos de Topo, que tot i ser un grup d’amors i odis (per allò de cantar “plorant”), i tocar a bona vesprada, començà el concert amb un bon grapat de gent, ells s’esforçaren per convèncer-nos de que van en serio, tocaren noves cançons del que serà el seu segon disc i mostraren que el ser deprimits no significa no ser divertits. De nit tinguérem als granadins Lory Meiers, ja amb la carpa a rebentar oferiren un grandíssim concert, que de segur que ningú eixí defraudat, amb cançons del seu nou disc i hits com “La mujer esponja”, “Dilema”, “El aprendiz”.... que bons són els de Loja.
Abans en la carpa Vodafone, en un ple absolut (el que pot fer la publicitat, o “Hearbeats”), i amb un soroll absolut també de la gent, intentarem sentir a José González suec-argentí, excepcional cantautor de slow-rock, el concert molt bé, però hem dona una ràbia que la gent estiga xerrant, sense sentir res del concert, sé que han pagat, però uffff... Després seguí el casi espanyol Eef Barzelay, ja amb un rock més fort, que impedia el parlar de la gent, m’agrada molt el últim disc i com no el directe estigué molt rebé.
Seguírem amb els duets The Ting Tings i The Kills, dos grups amb moltes similituds, estan composats d’un xic i una xica els dos, i tenen una pose com molt artificial, no m’agradaren massa però hem quede amb els primers, per allò d’anar tirant i pegar-li colps als instruments, més que res.. I per finalitzar la nit, ja hem quede amb el duet Gnarls Barkley (Soul-electrònica), no és el meu estil preferit, però el gordet aquest Cee-Lo és molt bo, i només per sentir el gran hit “Crazy” ja valia la pena.
El diumenge, ja l’últim dia del FIB se’ns presentava, com el Gran dia, el de Leonard Cohen, Siouxsie, Morrisey i algo que no sol passar massa, que toque un grup nacional al escenari verd: Enrique Morente i Lagartija Nick, que després de 12 anys ens presentaven el gran disc OMEGA.
Però per començar anàrem a vore als The National, grup d’Indie - Rock amb la característica que el cantant i líder del grup té un to de baríton, repassaren el seu magnífic últim disc, i per encetar el dia...de lo milloret, començava bé. I ja després, encara quan el sol el teníem ben damunt, eixia al escenari, el gran i esperat Leonard Cohen, després de molts anys sense tocar en Espanya, i amb algunes falses alarmes de cancel·lació, arribava el moment tant esperat per tots. Donava igual el repertori que agafaria, donava igual si estaria seriós o simpàtic, donava igual si la calor ens torrava, sabia que seria un moment mític i tenia els ulls ben oberts. Leonard vestia boina, i estigué molt somrient durant tot el concert, tenia a uns músics excepcionals, i la seva greu veu i passió al cantar, no passava gens desapercebuda als meus sentits, que estigueren en tot moment en un continu infart de sensacions. No sé com descriure el que sentia, però sé que mai se m’oblidarà el moment en el que interpretà “Aleluya”. Encara se me posen els pèls de punta al recordar-ho.
Si no estava ja exhausta de sensacions, els que programaren els concerts del FIB, ens feren una gran PUTADA (en majúscules) a mi i a molta gent, al posar a un, ja, gran del folk-Rock americà com Micah P. Hinson, coincidir amb Cohen, cosa que no vaig entendre gens, i que hem va fotre molt, perquè són propostes molt paregudes i molt interessants les dues. Però, corrent anàrem a la carpa Vodafone, per no perdre’ns més concert, jo i moltíssima més gent, que in situ l’omplirem, fins i tot el cantautor s’adonà i digué: - Què, com ha estat Leonard? -. Disfrutàrem de mig concert, i per a mi, que m’encanta, va ser suficient. Però hem vaig quedar en ganes de més, crec que si s’acosta per ací no perdré l’oportunitat de tornar a veure’l.
I ja per finalitzar i completar un dia ben rodó, tocava sentir OMEGA, obra de fusió del cante jondo amb el rock, del 1996 del cantaor flamenc Enrique Morente amb Lagartija Nick. Un disc molt avançat en aquella època i que encara avui no resta gens caduc, amb cançons extretes de Poeta en Nueva York de García Lorca, i algunes versions més de Leonard Cohen (enamorat també de la poesia de Lorca), com “Hallelujah” o “First we take Manhattan”. Tots teníem l’esperança de vore a Leonardo (com deia Morente), dalt l’escenari per cantar juntament alguna de les seves cançons amb Enrique, però el miracle no passà, i l’única imatge dels dos junts va ser en el backstage (foto).
El concert tingué dos parts ben diferenciades, la primera part flamenca purament, amb Morente rodejat de cantaors, guitarres flamenques i caixes, una proposta molt arriscada en un festival com el FIB, però que les dimensions d’art i bellesa que es saborejaven, ens feren hipnotitzar, tant als que no tenien ni idea del que anaven a veure, com als que si. Després aparegueren els ballaors, i l’eixida de les “Negris”, el cor de xiques que acompanya a Morente, i feren encara més increïble aquesta mostra de folklore andalús.
La segona part ja ens mostra més el que representa el disc OMEGA, amb l’entrada dels membres de Lagartija Nick, el concert adquirí un toc més roquer, però que seguia en eixa dimensió que molts pocs poden fer-te arribar. Cada cançó demostrava que és un error imposar barreres a la música o a les fusions, i que la innovació, el buscar nous sons i nous sentiments és una experiència enriquidora, que funciona, i si a més els músics són uns craks, doncs l’experiència és inoblidable.
I ja per finalitzar, després de tantes sensacions i un poc de cansament, encara aparegué Morrisey amb la seva banda d’homes descamisats. Però a l’altra part del recinte s’hen calentava una de bona, Justice amb el seu disc “†” no sols ompliren la carpa vodafone, sinó que fora d’ella hi hauria dos vegades la gent de dins, i en la megapantalla del cèsped (on estàvem nosaltres, jeje) hi havia moltíssima gent ballant. Una “rave massiva” que amb el seu single D.A.N.C.E. feren embogir la gent. I ja abans d’anar-se’n ens acostarem a vore a la francesa Yelle, que no està gens mal, però després de 4 dies de concerts el que més ens apetia era agafar el lli... dic la colxoneta :S.
Espere que us haja agradat i a l’any que ve avore si s’animeu i ens vegem per allí.