Carta a l'ombra

Avui el cel i jo érem un sol.
Els dos ennuvolats
tancats en nosaltres mateixos
engrisats i depressius
... pensatius.
M’ha envaït la incertesa i la soledat
he dubtat del sentit de la vida
i m’he sentit sola.

Però el cel s’ha obert
i un raig de sol s’ha dirigit directament a mi.
De sobte t’he vist
i d’un bot m’he alçat.
M’adonat de que sempre has estat al meu costat.
Com no m’avia assabentat abans si sempre ets tant present?

A vegades tant gran
i d’altres tant petita.
Quan vols tant visible i apegalosa
i d’altres a la meva esquena, callada.

Tostemps prop
t’has cansat amb mi,
m’he cremat i t’has doblegat del mal com jo.
Sempre m’ajudes a alçar-me
i a tothora m’observes.

Ets la gran oblidada de la meva vida.
Sempre t’he tingut marginada, xafada...
però quan més sola hem sentia
tu has sorgit,
sense rancúnies,
i m’has fet sentir estimada.
Gràcies, moltes gracies.

(Per a la meva Ombra)